SUSO MOINHOS             
Inserir subtítulo aqui

VERSÕES / VERSIONS

galego / português (autotraduções)

Os luitadores siameses (La siamaj luktistoj)

Esta vez telefonache
para falar-me de novo

dos enxertos de pel para tapar os buracos da tua realidade,
que remendas con jeitos de redeiro,
às veces meio cego, talvez de esguelho.
Respondim-che revirado
com o cantil da minha nuca, que ti beijas
quando convocas o espertar

de todos os meus eus perdidos entre os canoucos.
O noso tatejar de peixes fijo
que nos movêssemos
como dous luitadores siameses que, provisionalmente,
nom batem os tambores da tormenta.

Eu pensei que amava os teus nomes,
pero nom me pudeche ouvir.


O jovem (Junulo)

Sei que farei um grande bem,
que entregarei o meu corpo à verdade.
Confesso
que reconhecim a carícia da nossa terra na soga ao pescoço:
suave algodom das beiras do Cáspio,
e isso encheu-me o coraçom,
mais nom sei se o vento soprará de avondo,
porque seria bonito se balançasse o meu corpo
como un brinquedo no bazar da vila.
Já quase é a hora,
ouvem-se homes e mulheres separados,
um neno à minha frente fala às vezes
(talvez coma un bolo de jengibre,
talvez o sabor lhe fique ligado para sempre à morte).
Quigera sorver a alegria dos rostos e dar as graças
mais impede-mo este pano sobre os olhos.
Ao meu lado está o home que crim amar.
Apenas lamento o guindaste: teria preferido umha trave.


Vómito (Elvomo)

O nosso sangue parece-se ao mar
mais a consanguinidade segue caminhos irreconhecíveis
para quem espreita de florestas densas.
No fim do seu cabo jazem áncoras e perdem-se as vontades.
O tio José
tragou-no o mar pero expulsou-no do seu fondo,
do escuro silêncio audível apenas
despois de acostumar-se ao peso do líquido,
à aspereza das rugas na ponta dos dedos.
Hóspede doutro mundo entre os sargos, as solhas,
as azedias, tornou à superfície
com diatomeas para sempre no estômago,
com o sangue adulterado.
Tivo de admitir que o vómito
é outra maneira de nacer
como morea, ou maragota, ou mujo.
Como um peixe-roda que nada até as ondas para sobreviver.
Tivo de ser consciente das escamas no esófago,
reconhecer a nai no vento,
voltar a sentir cada manhá
a mordedura do sal nos lábios
num beijo perverso e milenário
até o regresso.


Umha espécie de poética (Iaspeca poetiko)

Certos dias as palavras
vam saltando entre os dedos nos meus petos,
comportam-se como escolopendras,

ou entom pesam como lousas
justamente no centro do estômago.
Ou aninham
nas arestas dumha tráquea desventrada,
entre as curvas do esófago, em meandros
dalguns órgaos de contornos mui difusos,
ou cravam-se como as espinhas
dos peixes
pescados ao pincho um a um,
com a reivindicaçom das algas
sem resposta.
Entom elas, tiranas,
arrastam-se de novo com a força de séculos,
imponhem-se com a clareza do meio-dia,
e eu sei, emudecido,
quando chega a única, a
verdadeira.

Alguns dias, quando todo,
os rostos, as vides, o solhado,
se mostram num coro nu perante os olhos,
eu temo as palavras, que ao crearem a orde nova
deixam tras de si só cinza, casas ocas em ruinas.


Mudo (Muta)

Os filmes super-8
devolvem-me mudo.
Silencioso como as poças intermareais
com actínias a florecer nas nuvens.
Mudez preventiva.
Um especialista em fonética de dez anos
medindo constantemente as consoantes,
a longitude vocálica,
a estreiteza da garganta, a angústia nos dentes,
o ardor da língua.
Provando oitenta vezes diante do espelho
a frase perfeita,
a articulação modélica
que me permita atravessar a fronteira
sem a suspeita dos guardiães das suturas.
Nem imaginava que teria que ceder alguma coisa
para voltar a ter a minha voz.
E ainda não sei a quem dei as pernas.

(Apareceu em Tlön, Revista Literária Independente. nr. 2., Abril 2017. Porto)

español  en Caja de Resistencia
(hacer clic en la imagen)

català (autotraduccions, revisades per Nicolau Dols. Van aparèixer a poesia 19. XIX Festival de Poesia de la Mediterrània. Palma de Mallorca: Fundació Casa Museu Llorenç Villalonga, Pare Ginard i Blai Bonet. 2017)

Cap a la muntanya (Almonte)

Cap a la muntanya corre la meva sang,
cap a la muntanya
per trobar-te en algun lloc sobre la terra,
en un roure, un arç, un bedoll,
i les teves carícies
que pengen en draps entre les branques,
espargides.

Cap a la muntanya, sempre cap a la muntanya,
amunt, cap a l'altura fins a poder veure
lletsons creixent-me damunt les palmes
i flairar l'aroma dels teus pulmons,
que t'ofega els ulls de bou
com a la tardor.

De pressa, que el vent ja m'adverteix
amb líquens, amb molsa i podridura.
Ja sento heures pujant pel ventre,
ja ve el tall del llenyataire.


Els lluitadors siamesos (La siamaj luktistoj)

Avui has telefonat
per parlar-me novament
dels empelts de pell per tapar els forats de la teva realitat,
que adobes amb maneres de xarxaire,
de vegades mig cec, potser de reüll.
T'he respost girant l'esquena
amb el penya-segat de la meva nuca, que tu beses
quan convoques el retorn
de tots els meus jos perduts entre les laminàries.
El nostre balbuceig de peixos ha fet
que ens moguéssim
com dos lluitadors siamesos que, provisionalment,
no colpegen els tambors de la tempesta.

He pensat que estimava els teus noms,
però no m'has pogut sentir.


Interpretació (Interpretado)

La romanesa era al meu costat.
Jo sentia l'eco dels seus tremolors.
A les temples la sang clamava
i la seva pell empal·lidia.
No respirava pels llavis esventrats.
Gens d'aire, gens.
Ella era mínima,
ho havia esborrat tot. Abraçava els fills amb els seus membres eixarreïts,
arrupida,
agitant-se,
mamífera
com un eriçó o un talp caçats sota la llum de la lluna.
Asseguda a la vora del banc, sense carnets,
amb un codi silent de ferides
i les parpelles incompletes.
Sols un paravent la decantava del monstre.
Robes carmesines penjaven d'una corda sobre els nostres caps
i jo vaig fingir que no veia sânge,
sinó aer.



Només tinc això (Nur tion mi havas)

per restaurar la volta del cel
haguérem de llançar fletxes a mil sols
aprendre a pescar de nou
abolir les nanses els ròssecs
i posar la proa cap a mars fosforescents

llavors ja coneixies
l'art d'empeltar al migdia un mot tallant i resistent
com un bàlan sobre la roca
perquè m'endevines sense compassió
amb la claredat dels renills que fan els verats
fora de l'aigua

trobar una llar comuna entre marees exactes
no fou fàcil pel freu de sota les teves costelles
però a la teva mà ja tornà a bategar la meva sang
thálatta thálatta thálatta
l'únic que tinc


Mare mar (Patrino maro)

No em reclamis més
amb força de nou parida...
Has pensat una corda de laminàries
que em lliga pel llombrígol al teu ventre
obscur, gelat i perillós,
on pul·lulen en tenebres
holotúries, estrelles negres, peixos plans i orbs,
cues pàl·lides amb ganyes.

Girant l'esquena has decidit
que les meves ungles llaurin
el fons de sorra grossa del teu úter,
un niu de pors glacials,
però jo et dic desafiant: accepta'm sense artells,
la meva volença per les caigudes,
la meva antropofàgia,
la ruptura, els camins, la fugida,
mentre esdevens tempesta.

2010

acceptar l'hivern de la crisi va suposar
fer vigília amb les mans buides al vestíbul

comptar els dies amb un calendari
de llenques de succedani de pernil

passejar per les places compassadament
mesurant els passos per expulsar-ne les ombres

lamentar oficialment

contemplar els ocasos des del nostre búnquer,
immunes a l'esperança de la collita

témer cada matinada, perquè el futur
ja se sent com cau des de les altes cimes

panteixar dins les cuirasses exosquelètiques de les nostres pleures

callar per manca de boca, no escriure per mor dels monyons

intentar a la fi elevar l'estèrnum
mentre el nostre propi llot ens inunda els peus

i deixar que el temps corri cercant déus per les estances



Vòmit (Elvomo)

La nostra sang s'assembla al mar
però la igualtat sanguínia segueix camins no mai reconeixedors
per a qui guaita des de boscos densos.
Al capdavall de la corda jeuen àncores i es perden voluntats.
L'oncle José
l'engolí el mar però l'expulsà del seu fons,
de l'obscur silenci audible a penes
després d'haver-se avesat al pes del líquid,
a l'aspror de les arrugues dels caps dels dits.
Hoste d'un altre món entre els sards, els rèmols,
les palaies, tornà a la superfície
amb diatomees per sempre a l'estómac,
amb la sang adulterada.
Hagué d'admetre que el vòmit
és una altra manera de néixer
com a morena, o moixina, o mussola.
Com un bot que neda cap a les ones per sobreviure.
Hagué de ser conscient de les escates a l'esòfag,
reconèixer la mare al vent,
tornar a sentir cada matí
la mossegada de la sal als llavis
en una besada perversa i mil·lenària
fins al retorn.


Mut (Muta)

Les pel·lícules super-8
em retornen mut.
Silenciós com els tolls intermareals
amb actínies badant-se als núvols.
Mudesa preventiva.
Un especialista en fonètica de deu anys
mesurant constantment les consonants,
la longitud vocàlica,
l'estretor de la gola, l'angoixa de les dents,
l'ardor de la llengua.
Provant vuitanta vegades davant del mirall
la frase perfecta,
l'articulació modèlica
que em permeti travessar la frontera
sense la sospita dels guardians de les sutures.
No m'imaginava que hauria de cedir alguna cosa
per tornar a tenir la meva veu.
I encara no sé a qui vaig donar les cames.


Al·lot (Junulo)

Sé que faré un gran bé
i que entregaré el meu cos a la veritat.
Confesso
que he reconegut la carícia de la nostra terra en aquesta soga al coll:
suau cotó de les vores del Caspi,
la qual cosa m'omple el cor,
però no sé si hi haurà prou vent
perquè seria bonic que el meu cos es gronxés
com una joguina al basar de la vila.
Ja gairebé és l'hora,
se senten homes i dones separats,
un noi davant meu a penes parla
(potser menja un panet de gingebre,
potser en lligarà el gust per sempre a la mort).
Voldria absorbir la joia dels rostres i donar les gràcies,
però la bena als ulls m'ho impedeix.
Al meu costat hi ha l'home que he cregut estimar.
Només lamento la grua: hauria preferit una biga.


La veïna del setè (La najbarino de la sepa etaĝo)

La veïna del setè
fa temps que habita sola a una illa de memòria.
Els seus dits es rebel·laren per no pentinar més
i es rovellaren amb la sal del gregal.
Es maquilla amb pólvores caducades
i un pintallavis podrit,
perquè ningú no s'adoni de la ruïna,
i passeja amb dos gossos miniatura,
els primers a morir.

La veïna del setè
encara creu que un dia, vora la mar,
un xeic fascinat li farà la cort
i navegarà amb ella pel Mar Roig.
Però de nit, al carrer, aplega fusta,
cadires trencades i marcs antics,
i les amuntega a casa seva
per acostumar-se als naufragis.

sicilianu

A lu satiru senza membra piscatu ntra lu canali di Sicilia, quasi a l'aricchî (Al la senmembra satiruso kaptita en la sicilia markolo, preskaŭ ĉeorele)

Ti lu prumettu:
abbuddu ntra lu canali di la to mimoria
pi arrennirtinni li to vrazza.

Quannu ni viremu
ti chiudu la crozza cu tinnirizza,
ti la cusu
cu li to capiddri di bronzu
e cu modi mparati
mentri tissivi tantu.

Comu na stiddra di mari
mi tagghiu la jamma manca cu l'occhi chiusi,
ti l'offru,
e brinnisiamu cu la me linfa,
arreri mriachi.

Ciauru la primavera ntra li to labbra
e cummogghiu li to occhi cu na fascia.

(Aututraduzziuni)

italiano

Al monte (Almonte)

Al monte corre il sangue mio
al monte
per trovarti in un luogo sulla terra
in una quercia, o betulla o biancospino
e le tue carezze
che come stracci pendono dai rami
in angoli dispersi.

Al monte, sempre al monte
su su, in alto finché sento
sulle mie palme crescere il
tarassaco
e l'odore dei tuoi polmoni -
che soffoca i tuoi occhi bovini
come d'autunno.

In fretta, perché il vento già mi avverte
Coi licheni, col muschio, col corrodere.
Già sento piante d'edera sul ventre,
L'approssimarsi di una lama d'ascia.

(Tradotto da Carlo Minnaja)

Stanotte (Ĉi-nokte)

Stanotte ho bisogno del tuo petto sotto la mia guancia
per fuggire dalle strade nere,
dalle città vissute,
dalle stagioni che pendono dai rami,
che scivolano da finestre su viali e in riva al mare.
Qualcosa di me è caduta
qualcosa ho seminato con speranza,
tra le palme di Ceuta, sulle vie di Mazara,
nelle notti umide e silenziose di Lisbona -
ma tutto è stato vano, e mi ha tolto il respiro.
Cicatrici del tempo fanno male
lo sai,
i segni delle funi che ti legano all'albero
e ho voglia di ammainare le vele.
Stanotte non desidero esser cima sugli anni,
ma esser valle su di te, attaccarmi all'oggi
col tempo bello del monello di paese
che tiene il suo aquilone controvento.

(Tradotto da Carlo Minnaja)

La parola (La vorto)

"Finocchio", grida l'orologio-sveglia
e a sillabe mi mangio la parola,
risuona dentro me
e raspa, gratta, morde, divora, perfora
il mio stomaco: finocchio.

I biscotti di un finocchio
intingo nella tazza da finocchio,
pesano come piombo, non riesco a tenerli
bene, in ordine, a posto.

Ho lasciato il vocabolo sui muri
scritto per punizione mille volte
e i membri della squadra nella piazza
mi sussurran "finocchio"
mentre sento la terra fin sugli occhi
spalancati.

Domani, mio compleanno,
alla commedia non verrà nessuno,
non soffierò perché non ci saranno
dieci candele sulla torta
di un finocchio.


(Tradotto da Carlo Minnaja)


svenska

Dansande Satyr (Dancanta Satiruso)

Du åkallade havet
och svämmade över staden.

Åter i oceanen
vilar pilgrimsmusslorna,
en bortdöende klockklang
ljuder dovt i varje hörn.

Vågor slår invid portarna
och stavar ditt namn.
Jag har hört människor
med alabasterblick
viska det ur salta strupar.

Men inom dig ljuder
en annan musik.

(Översatt av Sten Johansson)


På huk (Kaŭre)

På huk
i sidoläge
hör jag svamparna växa
bland de torra löven,
daggmaskarna
pumpa ner luft till rötterna.

Jag väntar
på din röst
som ska lyfta mig ur mossan
och envist torka daggen
från mina muskler.

En kaprifol
klamrar redan fast benen
på mig, och sommarens
vintergröna har klöst mig
över fotknölarna.

Med de rätta stavelserna
och bara en exakt darrning
ska du resa mig
väcka mig ur denna sömn
och bära mig
innan snöflingorna faller.

(Översatt av Sten Johansson)

Ordet (La vorto)

"Bög", vrålar väckarklockan
och jag slukar ordet, stavelse för stavelse,
det ekar i mig

och det river krafsar gnager äter borrar
i min bögmage.

Jag doppar bögskorporna
i min bögkopp,
de väger tungt som bly, jag kan inte hålla dem
rätt riktigt ordentligt.

Jag har lämnat ordet på husväggarna
hundra tusen gånger som straff

och medlemmarna av vaktstyrkan på torget
viskar "bög" åt mig
medan jag känner jorden
mot mina vidöppna ögon.

I morgon, på min födelsedag,
ska ingen se komedin,
jag ska inte blåsa, för det finns
inga tio ljus
på min bögtårta.

(Översatt av Sten Johansson)

Русский (rusa / russo)

Присев (Kaŭre)

Присев
склонившись
я слышу как растут грибы
среди сухих листьев,
слышу как земляные черви
качают воздух к корням.

Я жду
твой голос
чтобы он поднял меня из мха
и стёр росу
с моих мышц.

Жимолость
у
же обвивает мои ноги,
и летние вьюнки
щекотали меня
у лодыжек.

Верными слогами
и точными вибрациями
подними меня
разбуди от этого сна
и унеси меня
прежде чем закружатся снежинки.

(Перевёл  Валентин Мельников)

français

Casse-tête (Kaprompo)

Je ne puis comprendre
cet entêtement insensé à me fendre le crâne.
Peut-être veux-tu juste constater s'il en sortira un chardonneret
ou te persuader que mes paysages sont coincés entre des barreaux,
Produits par des moules hermétiques.

Un jour les gars s'amenèrent,
leurs pas précipités allant de l'avant
telle une troupe de loups flairant la nuit, à la respiration sentant le sperme,

Aux barres de fer frappant les secondes.

Et à présent toi, à l'étoile verte de l'amitié sur un sac à dos porteur de mort,
Aux rétines rassassiées de rouge à cause des femmes figées,
à cause des enfants à la gorge serrée par un silence de jungle.
À présent toi aussi, tu veux me jeter des pierres, fracasser ma tête,
Et peut-être voir si mon sang a la même couleur que le tien
Et se prête ainsi à fertiliser en long et en large ce monde à toi.

(Traduit par Lilia Ledon)